dissabte, 13 de febrer del 2010

L'INCINERACIÓ

Des de fa uns dies que tots el bloggers parlent d’alguna manera o altra de la mort. Nó se si el causualitat, o bé els aconteixementes viscuts a Haití, els hi han fet pensar més de lo habitual. O que tots han hagut d’asistir algún acte luctuós. Alguns n’han fet poesies memorables i ben teixides. Altres han escrit molt bones entrades, sobre el tema, amb la delicadesa afegida, de no nombrarla en cap moment. Que ja es saber-ne.
Avui, a mí també m’ha tocat. He tingut que anar a un enterrament, i despres acompanyar a la familia al crematori.
M’han dit que es el millor, que el foc purifique, i no sé quantes coses més, en referencia a la útima corrent en la moda imperant de cremar els cadavers enlloc de enterrar-los sota terra o en nichols, tal i com sempre s’havie fet.
Ignorant de tots els pormenors, aviat m’han posat el dia del com i el perqué, i m’han elogiat el sistema de manera contundent. Segur que tenen raó, i que té molts avantatges.
No els nego pas.
Però a mí, diguéume clàsica,a antiga o carca, m’és igual. No em convenç; el trob fred, (a pesar de la cremor tan intensa de les flames del forn). el trobo bàrbar e inhumà. A l’abric de la terra humida o seca, però terra de veritat, penso que es el millor lloc per tot el procés que vé desprès del enterrament. I que hi puguin quedar les cuatre depulles que desprès, ens fan de referent i ens consolen de la sentida pérdua. Si eixuguen moltes llàgrimes i es desahoguen moltes penes que son necesaries d’expiar.
No te sentit i es quasi comic, veure al saló de casa o dins un armari, un recepent que no se saps que és ni de quí, per moltes garanties que tingus. S’em fa desagradable de comentar mes detalls. Ja n’hi ha pròu.

9 comentaris:

Pedro Ojeda Escudero ha dit...

He de reconocer que me preocupa muy poco lo que hagan con mi cuerpo después de muerto.
Buen fin de semana, Montserrat.

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hols Montserrat Sala:
Jo dic que hem tirin les meves cendres per les montanyes de Siete Aguas.Jo penso que el cos es el tratge de l ´anima.
Com una papellona quan deixa la crisálida.
Com va escriure Joan Maragall,en el Cant Espiritual:
"Que hem sia la mort una major naixença".

Una abraçada. Montserrat Llagostera.

Montserrat Sala ha dit...

Maese Pedro: Creo que estamos los dos de acuerdo enn este punto. Pero y espero.no tener ocasión, de tener que decidir, que hacer con un familiar íntimo.
Saludos.

Montserrat Llagostera tambe comprenc la teva potura, però no la comparteixo. Petons amiga

Norma ha dit...

Querida Montse II, no te preocupes por la muerte, sino por la vida, por el amor que cuánto más podemos entregar a diario. Dejalo fluir la muerte ya vendrá. El alma sigue viviendo, sigue creciendo, prepárate para eso. Besossssssssssssss

Montserrat Sala ha dit...

Buen consejo Norma. Te haré caso. tu eres muy sabia.
abrazos enormes. Montse II

PABLO JESUS GAMEZ RODRIGUEZ ha dit...

Mi estimada Montserrat. Te doy infinitas gracias, por tu ultimo comentario y efectivamente por todos los comentarios que has dejado en mi blog.

Te ruego me disculpes po rno haberbelo agraecido antes: lo hago ahora. GRACIAS...!!!

En mi descargo, diré que sois tantos, pero tantos los bloggers que me dejan comentarios esporadicamente que es muy dificil referirme a todos, y eso es precisamente lo que me ha pasado contigo...!

Lo siento de veras.

Gracias siempre por tu fidelidad y por tu cariño, aunque mi agradecimiento llegue ya tarde, porque me voy; pero más vale tarde que nunca...!

:)

UN ENORME ABRAZO.

Montserrat Sala ha dit...

No me tienes que agradecer nada, amigo. Siento mucho tener que dejar tus lecturas, siempre interesantes y que me enseñaron mucho. Esto sí que lo lamento, de veras. Aunque espero que pronto, esta maestría este y este podio que tienes a tu alcance para enseñar personas como yò, te haga recapacitar, y regreses con nuevas energias, nuevos planteamientos. nuevos brios. así lo es`pero.

Higorca Gómez Carrasco ha dit...

¿Porqué hablar de la muerte? cuando llega no avisa, ni llama a la puerta, se presenta y aquí estoy, nada más ¡¡¡entonces hablemos de la vida!!! Es maravillosa.

Abrazos

Montserrat Sala ha dit...

La vida de maravillosa,
es de todos los colores del arco iris,
es poesia,
es canto de jilgueros,
es música del arroyo,
es olor a almendro florido,
es sabor de todas las esencias, pero no nos engañemos, para completar el ciclo vital, falta ésta última circunstancia de la que munca nos atrevemos a decir su nombre.